Aquesta setmana hem commemorat el primer aniversari de l’1-O. Aquell primer d’octubre d’ara fa un any va quedar gravat en l’imaginari col·lectiu dels catalans perquè va suposar l’acte de dignitat i reafirmació més important de la història recent de Catalunya. I això va ser així gràcies a la unitat, la cooperació i el compromís d’una munió de gent que, tot i saber els riscos personals i col·lectius als que ens exposàvem, vàrem fer el necessari perquè aquell dia hi haguessin urnes i s’exercís la democràcia.
De fet, el simbolisme de l’1-O és equiparable al de l’11S. L’11S retem homenatge als màrtirs que fins el darrer moment es van mantenir fidels en la defensa dels drets i llibertats de Catalunya sabent les conseqüències que això comportava, tant a nivell personal com a nivell de país. En el fons l’1-O (i els esdeveniments successius) va ser exactament això portat a l’actualitat. La conclusió que n’hem de treure és que, malgrat un context advers, la unitat i el sentiment de dignitat del poble català són el que han permès mantenir aquest fil roig en el relat durant tant de temps i connectar-nos amb els qui fa tres segles lluitaven pels mateixos ideals pels que lluitem nosaltres ara.
Ara més que mai ens cal recuperar l’esperit de l’1-O. Aquell esperit que va fer que persones de tota mena d’ideologia fessin un pas al front i deixessin de banda el que els diferenciava per focalitzar-se en el que els unia: el deure moral de protegir i garantir les condicions necessàries per al lliure exercici democràtic. Certament, la repressió ha erosionat l’independentisme, però no podem caure en la trampa que ens han parat els del 155, la del “divide y vencerás”. Recordem les paraules de l’Aznar.
No tenim dret a actuar amb lleugeresa i a discutir-nos per qüestions de politiqueria mentre els que s’ho van jugar tot per nosaltres estan entre reixes o a l’exili. Si fracassem és que no ens mereixem ser independents i el pitjor és que el sacrifici de tots els perseguits haurà estat en va. Per tant, cridem a la unió de totes les forces sobiranistes perquè, si anant junts ja ho vam fer un cop, podem fer-ho els cops que calgui fins la victòria.
