Els moments importants són aquells que defineixen les persones. Aquells moments on surt el millor i el pitjor de cadascú. En definitiva, surt l’essència, la realitat de cada individu. A Catalunya, aquests darrers temps, amb la repressió política, policial, judicial i mediàtica que hem sofert, hem vist la veritable cara de molta gent. I ha estat particularment la qüestió dels presos polítics la que ha desemmascarat molt clarament la cara real dels nostres polítics.
Pel què fa a PP o Ciudadanos, cap sorpresa. Ja ens coneixem de fa temps. D’entrada, neguen la condició de presos polítics, i de sortida, demanen la màxima pena, sense possibilitat d’indult. Afortunadament, els ajusticiaments a la plaça pública, les lapidacions i la crema d’heretges ja han sortit del catàleg, i es conformen amb demanar-los 30 anys de presó.
El conglomerat Comuns / Podem / ICV ha mostrat unes actituds diverses, (quan no directament incoherents) que sovint s’han traduït en esbatussades sonores a través de les xarxes socials. Des de la dignitat de Albano Dante Fachín o Jaume Asens fins a la vergonya de Joan Coscubiela o Marc Bertomeu, passant per la incoherència d’Ada Colau o d’Elisenda Alemany.
Per la seva banda, el PSC ha hagut de tornar a un clàssic: dir una cosa a Catalunya i la contrària a Espanya. I, quan ha intentat sortir a l’estranger, ha estat pitjor: Josep Borrell va intentar explicar-se en una entrevista per a la BBC i, poc acostumat a tractar amb periodistes incisius, va aconseguir ficar-se en tots els bassals possibles. En aquests moments, continua la seva triomfal gira mundial, amb grans èxits diplomàtics com el conflicte generat amb Hongria, i amb moments memorables, com quan a Nova York, va haver d’admetre que no es podia lluitar contra les imatges de policia espanyola atonyinant votants.
Teresa Cunillera, la Delegada del Gobierno a Catalunya (és a dir, la successora d’Enric Millo) va ser incapaç de donar una explicació convincent sobre l’enviament de 600 antiavalots de la policia espanyola i la guardia civil a Catalunya per la Diada. Seguidament, va dir que era partidària de demanar l’indult per als presos polítics. És a dir, ja els dona per condemnats…
Però sense cap mena de dubte, la màxima expressió de misèria moral ha vingut a càrrec de Miquel Iceta.
Ja durant el debat televisiu previ a les eleccions del 21-D, se’l va poder veure fent el fotetes, juntament amb Inés Arrimadas, sobre la situació de Jordi Turull. Més endavant va afirmar que, tot i que no havia visitat els presos, sí que s’havia posat en contacte amb les seves famílies – cosa que ha estat desmentida pels familiars dels presos.
Iceta ha afirmat que els presos ja sabien a què s’exposaven. Sí, ho sabien. Igual com ho sabia Rosa Parks quan va negar-se a cedir el seu seient de l’autobús a un home blanc. O com ho sabia Nelson Mandela. O com sabien a què s’exposaven aquells membres del Front d’Alliberament Gai que van patir persecució, pallisses i presó en la seva lluita per la llibertat sexual.
Poc abans de la Diada, Iceta va afirmar que una manifestació multitudinària enrariria l’ambient i podria influir negativament en la decisió judicial sobre els presos. I, de moment, l’últim i lamentable episodi en aquest esperpent pervers ha tingut lloc aquest darrer cap de setmana durant la Festa de la Rosa. Davant un públic intel·lectualment indefens, i cada any més escàs, Iceta va tornar a fer mofa dels presos, justificant el seu empresonament i acusant-los d’haver perdut el cap.
Un dia, ben aviat, els presos polítics seran lliures. I no voldrem cap venjança. Però tindrem memòria.
