És una molt bona qüestió, una pregunta que es pot plantejar sobre qualsevol candidat en trobar-se damunt la taula les paperetes de tots els partits. Per cert, qui en fa una anàlisi més crítica és la gent jove a l’hora de cercar la seva millor opció.
Aquestes eleccions la propaganda dels candidats més destacats ens portarà cares ja conegudes, cares amb història més o menys encertada.
Per això segurament la primera aproximació caldria fer-la amb la memòria. El partit socialista presenta a Illa, el ministre de sanitat que va dur a terme la pitjor gestió de la crisi de la Covid a un país europeu. No ho diem nosaltres, ho expliquen els diaris que s’han fet ressò de què ha dit Europa. El candidat ha afirmat a les clares que el seu projecte implica refermar la posició de Catalunya com està, és a dir, l’autonomia perifèrica en caiguda lliure que ara és, on les inversions s’executen poc més de la meitat del que ens toca mentre a Madrid sobren diners per arribar gairebé al 140% del pressupost inicial. Els números no enganyen i la gent ho patim.
Per ERC repeteix Aragonès amb el mateix projecte que no ha sabut gestionar la crisi de l’aigua, o resoldre la situació de la sanitat, o la de tantes altres preocupacions que ens ofeguen per un desgovern depenent i confiat del que Sánchez tingui a bé negociar.
Puigdemont ve a recuperar la Catalunya capdavantera que ja ha sigut. Tornar a aconseguir l’execució pressupostària més alta dels darrers 10 anys des del seu govern el 2017. Com hem explicat ja en diversos articles tenim una fita ineludible, els Objectius de Desenvolupament Sostenible per al 2030, tema en què avui Catalunya està encallada a nivells desastrosos acumulant endarreriments cada dia, donant l’esquena al nostre entorn, la nostra salut, la igualtat i l’economia, entre altres qüestions. També cal desbloquejar els projectes d’abastament d’aigua encara penjats que ja havien de funcionar l’any passat sabent el que havia d’arribar i el que finalment estem passant.
Per això i molt més hi torna, després de ser destituït com a president escollit democràticament, de viure l’exili propi i l’empresonament del seu govern, esdeveniments que van esgarrifar a qualsevol qui creia en la democràcia, independentment de la seva afinitat política. Torna, com ell diu, a fer la feina que no li van deixar fer. Perquè sempre ha complert amb seny el que ha dit, i li han deixat, cosa que pocs polítics poden dir.
Joan Juni i Ramon
Regidor portaveu de Junts per Castellar
